La Cova del Bou Marí

Història d'una foca desapareguda al Cap de Creus

La Cova del Bou Marí, situada a l’entorn de Cala Jóncols, al Cap de Creus, conserva el record d’un animal que durant segles va formar part de la vida del litoral empordanès: el bou marí o foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus).

També conegut com a vell-marí o llop marí, aquest mamífer podia arribar a fer prop de tres metres de llargada i assolir un pes considerable. Durant segles va habitar diversos punts del litoral mediterrani i, al Cap de Creus, la seva presència ha quedat especialment vinculada a les nombroses coves, cavitats i racons de difícil accés que caracteritzen aquesta costa.

Un hàbitat de coves i refugis

L’aïllament del Cap de Creus, l’abundància de cavitats i la dificultat d’arribar-hi des de terra feien d’aquest tram de costa un lloc adequat perquè el bou marí s’hi protegís i es reproduís. Les coves marines oferien refugi i permetien a l’animal mantenir-se allunyat de la presència humana.

A la zona de Cala Jóncols es coneixen diverses cavitats relacionades amb aquesta tradició. La principal és la Cova del Bou Marí, una cavitat marina a la qual es pot accedir nedant quan el mar és tranquil. A mesura que s’avança cap a l’interior, la volta es fa més baixa i l’espai es transforma fins a desembocar en una petita platja de grava. La llum que entra des de l’exterior crea reflexos que van del blau intens al turquesa, un dels trets més singulars d’aquest espai.

A l’entrada de Cala Jóncols hi ha també una altra cavitat relacionada tradicionalment amb la Cova del Bou Marí.

L’accés és molt més complex i requereix coneixements d’espeleologia subaquàtica. Un passadís estret i parcialment inundat condueix cap a l’interior del penya-segat, fins a una sala on la llum natural pràcticament desapareix.

Aquestes cavitats ajuden a entendre per què les costes del Cap de Creus podien oferir refugis difícils d’assolir per als humans i adequats per a la fauna marina. Més que simples accidents geogràfics, són testimonis de la relació entre el paisatge, el mar i els animals que antigament habitaven aquesta costa.

La desaparició del bou marí

La desaparició del bou marí del litoral català va ser conseqüència de diversos factors. La seva reproducció era lenta, ja que les femelles només tenien una cria, i això feia les poblacions especialment vulnerables.

A aquesta fragilitat s’hi afegia la persecució directa per part dels pescadors. Els bous marins competien pels mateixos recursos i podien malmetre les xarxes quan intentaven capturar peixos. Segons la tradició recollida en diverses fonts, els pescadors els capturaven amb fitores.

Amb el temps, la pressió humana i la transformació del litoral van contribuir a fer desaparèixer l’espècie de les costes catalanes. Avui, el bou marí pràcticament ja no hi és, però la seva presència continua viva en els noms dels indrets i en els relats transmesos per les comunitats marineres.

Els darrers testimonis del Cap de Creus

Els testimonis sobre els últims exemplars són especialment valuosos perquè permeten reconstruir la memòria d’aquesta espècie al litoral de l’Alt Empordà. Entre els avistaments i les referències documentades hi ha els següents:

1863 – Banyuls: captura d’un bou marí mentre paria a la platja.
1920 – Cadaqués: un exemplar hauria estat vist entre Calanans i la punta de la Figuera.
1950 – El Port de la Selva: Benet Nadal va explicar que n’havia vist un al moll d’en Balleu.
1950 – Cadaqués: Pere Fortuny va descriure l’observació d’un exemplar a la Cova del Bou Marí.
1973 – Cadaqués: també es recull un darrer avistament entre Calanans i la punta de la Figuera.

Aquestes dates formen part de la memòria documental i oral relacionada amb el bou marí al Cap de Creus. Més enllà de confirmar-ne la presència, mostren com el record de l’animal es va mantenir entre els pescadors fins i tot després que deixés de formar part habitual de l’ecosistema litoral.

Creences i memòria popular

La història del bou marí no es limita als avistaments. A Llançà, es recull que els pescadors portaven una fitora a la barca per capturar aquests animals. A Cadaqués, en canvi, es conservava el costum de portar un tros de pell de bou marí a la barca com a amulet per protegir-se de les tempestes i d’altres perills del mar.

Al Port de la Selva, la memòria de l’espècie també ha quedat associada als antics pescadors i al topònim del moll d’en Balleu. A Cadaqués, les històries relacionades amb el bou marí formen part d’un patrimoni immaterial que permet entendre com era la vida dels pescadors abans de la transformació turística del litoral.

Així, el bou marí no només apareix en documents i topònims, sinó també en les pràctiques, les creences i les narracions de les persones que vivien del mar. Per això, parlar de la Cova del Bou Marí és també parlar de la història marítima del Cap de Creus.

Un topònim que conserva la memòria

Actualment, gairebé ningú no pot imaginar un bou marí nedant davant de les cales del Cap de Creus. I, tanmateix, el seu nom continua present en el territori: a la Cova del Bou Marí, en altres cavitats i en les referències conservades pels pescadors de Cadaqués, el Port de la Selva, Llançà i Portbou.

Les coves, els penya-segats i les cales del Cap de Creus són, en aquest sentit, molt més que paisatges espectaculars. També són un llibre obert sobre la història natural i humana d’aquest litoral, i els seus topònims mantenen viva la memòria d’un animal que durant molt de temps va formar part de l’ecosistema mediterrani.