Sant Onofre – Palau-Saverdera

Sant Onofre: L’oratori de la Serra de Verdera que batega gràcies al cor d’un poble

Encimbellat a 400 metres d’altitud, en un replà de la vessant ponentina de la serra de Verdera i plenament integrat en el Parc Natural del Cap de Creus, s’aixeca el Santuari de Sant Onofre de Palau-saverdera. Aquesta blanca ermita, que es pot veure pràcticament des de qualsevol punt de la plana de l’Alt Empordà, és molt més que un monument: és el símbol de l’esforç, la fe i la unió de tota una comunitat.

1. El mite i els orígens: Un príncep a la cova

La tradició oral i els antics goigs religiosos atribueixen l’origen del santuari a la llegenda del mateix sant. Es diu que Sant Onofre era un príncep d’origen hongarès (tot i que el personatge històric real fou un anacoreta egipci) que va decidir fer vida contemplativa, dejuni i severa penitència en aquest aïllat paratge de la muntanya.

Els historiadors apunten que l’actual capella es va construir probablement aprofitant el basament rocallós de la muntanya, just damunt de la cova o cavorca soterrada on, segons el mite, el sant es refugiava.

2. Dates clau de construcció i evolució històrica

Tot i que la fesomia que veiem avui dia respon a l’estil de l’obra popular mediterrània, el santuari amaga segles de reformes, destruccions i renaixements:

• 1362 (Primera constància documental): L’església ja apareix oficialment documentada al Llibre Vert de la seu de Girona com una sufragània de la parròquia de Palau-saverdera. En aquell moment, era un petit i senzill oratori d’estil romànic primitiu.
• Segles XVI – XVII: L’edifici s’amplia i es construeix tal com el coneixem avui: un sol cos longitudinal que integra tant la capella com la casa de l’ermità. De fet, consta que hi va haver ermitans vivint-hi de manera continuada des del segle XV fins al XIX.
• 1936 (La tragèdia de la guerra): El 28 d’agost de 1936, en plena Guerra Civil, l’ermita va patir un greu incendi que la va destruir quasi per complet, causant uns danys valorats en l’època en 8.000 pessetes.
• 1958 (La gran restauració): Després d’anys de decadència postguerra, es va dur a terme una reconstrucció vital de la teulada, l’esplanada i la font, retornant-li la dignitat al temple.

3. Els personatges que van salvar Sant Onofre

La història moderna de Sant Onofre no s’explicaria sense els noms propis dels veïns de Palau-saverdera que van lluitar per evitar que caigués en l’oblit. L’any 1979, el camí que connectava el Mas Ventós amb l’ermita estava destrossat i l’Ajuntament no tenia fons. Va ser llavors quan es va deslligar una autèntica gesta popular gràcies a aquests personatges clau:

• Narcís Deusedas Berta (Alcalde el 1979): Juntament amb Josep Serra (jutge de pau) i Isidre Montalat, va convocar una reunió d’urgència al cafè d’en Met. El poble va respondre obrint una col·lecta popular que va recaptar 211.700 pessetes de l’època, superant de llarg les 160.000 que costava l’obra. Els diners restants es van destinar a millores del temple.
• Els veïns voluntaris: Durant un any i mig, desenes de palauencs (com Francisco Soler, Miquel Turró o Joan Buscató) pujaven els dissabtes i diumenges a pic i pala a obrir camí i carregar bigues amb els seus jeeps. L’esforç se celebrava sempre amb botifarres, vi i un ambient inoblidable de germanor.
• Mossèn Josep Gispert: El rector del poble, encarregat de recordar el vessant humà i espiritual de la muntanya de Verdera, va definir els tres valors de l’ermita: el respecte absolut a la natura, el deure de compartir entre les colles i l’obertura a la pau interior i la pregària.
• Arnald Plujà i Canals: L’historiador i geògraf que l’any 2014 va publicar el llibre monogràfic Sant Onofre: Palau-saverdera: història i tradicions, editat pel pròpi Ajuntament, recollint i immortalitzant tot aquest llegat cultural perquè no es perdés amb el pas de les generacions.

4. Un viatge a la Prehistòria: Els gegants de pedra del camí

L’excursió a Sant Onofre no és només un viatge a la història medieval o moderna de Palau-saverdera, sinó un autèntic salt en el temps fins al Neolític. La serra de Rodes és una de les zones amb major concentració de monuments megalítics de Catalunya. El camí tradicional a peu està flanquejat per testimonis de pedra de fa més de 5.000 anys:

• Dolmen de la Muntanya d’en Caselles: És el monument més cèlebre de la ruta. Es tracta d’un sepulcre de corredor prehistòric situat just al costat del sender de baixada (la Carrerada del Mas Ventós), oferint unes vistes impressionants de la plana de l’Empordà.
• Dolmens de la Devesa i de la Sureda: Situats a prop de la Font de Dalt (inici de la caminada), són cambres sepulcrals bastides amb grans blocs de pissarra local datats del Neolític Final.
• Els Menhirs de la Murtra i de la Font de Dalt: Grans pedres monolítiques plantades verticalment a terra. El de la Murtra destaca especialment per presentar inscripcions i gravats rupestres (cassoletes i incisions) associats a antics rituals astronòmics.

Aquestes pedres mil·lenàries ens recorden que la serra de Verdera ha estat un lloc sagrat, de pas estratègic i de culte des de les primeres comunitats humanes de la comarca.

5. El llegat viu: L’Aplec i les tradicions

Avui dia, el teixit social es manté fort gràcies a l’Associació d’Amics de Sant Onofre (fundada el 1974). Cada any, al voltant del 26 de maig (coincidint amb la Segona Pasqua), els veïns de Palau-saverdera, de la Selva de Mar, de Roses i del Port de la Selva tornen a enfilar el camí des de la Font de Dalt per celebrar l’Aplec tradicional.

Allà dalt, a la Fuente de Sant Onofre, entre misses solemnes, cant de goigs, ballades de sardanes i dinars de germanor a l’aire lliure, es demostra que Sant Onofre no és només pedra antiga, sinó l’ànima viva, bategant i acollidora d’un poble compromès amb el seu passat.

🥾 Guia pràctica: Fitxa tècnica de la ruta a peu

Per a aquells lectors que vulguin trepitjar el terreny i viure la història en primera persona, aquest és l’itinerari clàssic recomanat:

Consell: Tot i ser una ruta curta, el primer tram de pujada a l’ermita té una inclinació pronunciada. Es recomana portar calçat de muntanya amb bon agafament i aigua, especialment durant els mesos més càlids de l’any.